Col·legiata de Sant Pere d'Àger
Descripció arquitectionica
El conjunt del castell col·legiata de Sant Pere d’Àger està format per una sèrie d’edificis romànics i gòtics de gran interès i caràcter monumental, construïts entre els segles XI i XVI. Les restes conservades més importants corresponen a una església d’estil romànic llombard amb reformes gòtiques, una torre residencial i la torre major del castell, creats durant els segles XI-XII, un claustre d’estil gòtic internacional, una capella gòtica annexa a l’església i, finalment, una sala capitular renaixentista.
Gran part dels edificis romànics foren promoguts per Arnau Mir de Tost a partir de la segona i definitiva conquesta de la vall d’Àger el 1048.
Història
La canònica fundada per Arnau Mir va estar desvinculada dels bisbats gràcies a una exempció episcopal per mitja de dues butlles papals (1060 i 1065), de manera que el monestir estigué directament sotmès a la Santa Seu i es convertí, doncs, en canònica vere nullius. Arnau Mir i els seus descendents, que, a partir del segle XII, ostenten el títol de vescomtes d’Àger, li van fer grans donacions fins al segle XII, quan va assolir el nombre màxim de 38 parròquies i 16 annexes com a senyor jurisdiccional.
La canònica va funcionar fins que va ser secularitzada el 1592; després es convertí en col·legiata i arxiprestat. El 1851 el papa Pius IX anul·la les col·legiates i es produeix un interregne en que, per decisió dels canonges, Àger passa a ser un arxiprestat exempt depenent del bisbat de Lleida. Conservà la jurisdicció exempta fins al 1874, que s’uní a la diòcesi de Lleida.
Els seus usos al llarg del temps
El conjunt albergava en els seus inicis els dos estaments feudals principals, repartits en diferents zones del recinte: la torre major i dependències annexes per a la guarnició del comte i el donjon per al senyor i la seva família. Hi havia l’església i dependències annexes per als dotze canonges de l’abadia, mentre que el castlà habitava la torre del Reducte, fora del recinte.
Els vescomtes utilitzaren la residència fins al segle XIV. A partir de la caiguda del Comtat d’Urgell, el conjunt quedà a mans de la canònica.
Finalment, a partir del 1829 va ser refortificat per Ros d’Eroles i utilitzat com a fortí per a les forces carlines del general Joan Castell, i, posteriorment, per les governamentals fins al final del segle XIX, en que l’abandó fou definitiu.
La impòrtancia del conjunt
